De la acción a la transformación para una educación de calidad para todos

Abstract

La educación es un bien común y un derecho humano fundamental del que nadie puede ser ni estar excluido, porque gracias a ella es posible el desarrollo de las personas y de las sociedades. Nuestro mundo en rápida mutación se enfrenta constantemente a desafíos (muchos de ellos viejos conocidos, pero que van retroalimentándose con nuevas formas), desde innovaciones tecnológicas hasta el cambio climático, pasando por los conflictos, el desplazamiento forzado de personas, la intolerancia y el odio, que agravan aún más las desigualdades. Los cambios que se están produciendo en el planeta tienen consecuencias para la educación y denotan la aparición de un nuevo contexto para el aprendizaje. No todos esos cambios exigen una respuesta desde las políticas educativas, pero en todo caso están creando condiciones para un nuevo modelo en la formación pedagógica del profesorado. Este nuevo contexto de transformación social exige que reconsideremos la finalidad de la educación y la organización del aprendizaje para que sea para todos. Cada persona dispone de una serie de características que comparte con el resto de la especie humana; sin embargo, cada persona dispone de una serie de características, capacidades y disposiciones especiales, que son las que la hacen única y la diferencian del resto de la especie. Cuando utilizamos vocablos como «el diferente», «el diverso» con marcado carácter peyorativo, que perduran en el actual sistema educativo, estamos conceptualizando al ser humano sin tener en cuenta su propia idiosincrasia de ser individual. ¿Podría ser la cultura dominante, en nuestro contexto la cultura educativa, la que está conformada por normativas y valores que identifican la diferencia como algo disfuncional, y no como algo consustancial al propio sujeto? ¿Será esta concepción del ser humano limitante ante su propia diversidad una barrera para una educación para todos y todas? Estas, entre otras preguntas, suponen el desafío al cual se pretende clarificar a lo largo de este capítulo.

L'exclusió social i educativa són fenòmens creixents. La relacionada amb el social va més enllà de la pobresa, perquè implica l'absència de participació en la societat i amb la falta d'accés a béns bàsics i xarxes de benestar social, la qual cosa condueix a un nombre cada vegada major de persones a quedar fora de la societat i a viure per sota dels nivells de dignitat i igualtat als quals tots tenim dret (Tedesco, 2004). L'educació és un bé comú i un dret humà fonamental del qual ningú pot ser ni estar exclòs, perquè gràcies a ella és possible el desenvolupament de les persones i de les societats. El nostre món en ràpida mutació s'enfronta constantment a desafiaments (molts d'ells vells coneguts, però que van retroalimentant-se amb noves formes), des d'innovacions tecnològiques fins al canvi climàtic, passant pels conflictes, el desplaçament forçat de persones, la intolerància i l'odi, que agreugen encara més les desigualtats. Els canvis que s'estan produint en el planeta tenen conseqüències per a l'educació i denoten l'aparició d'un nou context per a l'aprenentatge. No tots aquests canvis exigeixen una resposta des de les polítiques educatives, però en tot cas estan creant condicions per a un nou model en la formació pedagògica del professorat. Aquest nou context de transformació social exigeix que reconsiderem la finalitat de l'educació i l'organització de l'aprenentatge perquè sigui per a tots. Cada ésser humà posseeix característiques que comparteix amb la resta de l'espècie humana; no obstant això, cada persona disposa d'una sèrie de característiques, capacitats i disposicions especials, que són les que la fan única i la diferencien de la resta de l'espècie. Quan utilitzem vocables com «el diferent», «el divers» amb marcat caràcter pejoratiu, que perduren en l'actual sistema educatiu, estem conceptualitzant a l'ésser humà sense tenir en compte la seva pròpia idiosincràsia de ser individual. La necessitat de la construcció d'una nova cultura, d'una nova educació i, per consegüent, d'una societat que accepti, conegui, comprengui, respecti i valori cada ésser humà, com és i no com ens agradaria que fos, és el gran repte que en conjunció amb els objectius de desenvolupament sostenible hem d'afrontar des de l'educació. Podria ser la cultura dominant, en el nostre context la cultura educativa, la que està conformada per normatives i valors que identifiquen la diferència com una cosa disfuncional, i no com una cosa consubstancial al propi subjecte? Serà aquesta concepció de l'ésser humà limitant davant la seva pròpia diversitat una barrera per a una educació per a tots i totes? Aquestes, entre altres preguntes, suposen el desafiament al qual es pretén aclarir al llarg d'aquest capítol